Jubilació als 67

La productivitat de l'ésser humà ha augmentat encara més que la seva longevitat. Ara, gràcies a la tècnica i a d'altres factors, un pagès pot produir tant menjar com dues dotzenes de pagesos de fa no pas massa anys. Anàlogament, un obrer produeix més peces, i aquesta major productivitat en els sectors primari i secundari ens empeny tots cap als serveis, a inventar cada dia noves necessitats per a generar més feina. Hom esperava que aquest augment de la productivitat ens permetria repartir-nos la feina i el lleure de manera més equitativa, però no ha estat així. Competim en un únic mercat global amb gent que sí necessita fer moltes hores per sortir de la misèria, i que fins i tot quan en surt no coneix una altra forma de vida que no sigui seguir treballant.

D’altra banda, el mercat laboral en que hem viscut fins ara tenia la particularitat de remunerar els treballadors en funció de la seva edat. Així, entraves a treballar en una empresa amb vint anys i cobraves molt per sota de la teva productivitat real, però esperaves anar creixent en sou, fins que un dia la teva remuneració arribés a superar la productivitat, és a dir, cobrar per la feina més del que val.

Aquest sistema només és sostenible en determinats casos molt particulars, però, en general, la competitivitat entre empreses acabarà per trencar aquestes expectatives i/o generar bosses d’atur més o menys dissimulat a partir dels cinquanta anys. Els treballadors que ara estan tombant la quarantena han tingut mala sort: van cobrar poc quan eren joves i cobraran poc quan es facin vells.

Per a acabar-ho d'arreglar, ens pensàvem que aquesta reducció de jornada que no hem pogut fer ens la podríem cobrar amb una vida més llarga com a jubilats. Ara despertem i veiem que tampoc ho podem fer. La caixa de la Seguretat Social no aguanta tant. Tot sembla indicar que caldrà allargar l’edat de jubilació i perseguir als qui es retirin abans del teixit productiu. Novament, mala sort…

Però què podrem fer? Les empreses no volen treballadors a partir d’una determinada edat, perquè no poden satisfer les seves expectatives de sou i, sobretot, perquè l’entorn en què es mouen canvia molt de pressa. Es necessiten treballadors cada cop més flexibles, més àgils, en definitiva, més joves (?) Sembla que “El Mercat” està contra aquesta generació.

Afortunadament, hi ha una edat òptima per a cada feina, i no sempre són els 30. Potser si el mercat només vol treballadors de determinades edats, haurem de començar a pensar a donar feines fora de mercat als treballadors que ja no les tinguin ni les puguin tenir.

Quan pensem en feines fora de mercat ens venen al cap immediatament les que es fan per a les administracions, o les que requereixen oposicions, com ara notaris, registradors de la propietat, etc. Aquestes feines no es regeixen per un mercat laboral amb equilibris d’oferta i demanda més o menys naturals.

Les feines de funcionari són envejades i culpades de tots els mals, i quan van tan mal dades com ara, es passa la tisora i se'ls abaixa el sou. I no és per que cobrin molt, sinó perquè tenen privilegis que els demés no tenim. Però en lloc d'igualar els treballadors i millorar l'eficiència de l'Administració, anem per la via fàcil i els desmotivem encara més. L'Estat, tots nosaltres, rebrem dels funcionaris encara menys feina a canvi dels nostres impostos. I aquesta feina la necessitem, no? Si no, no els hauríem contractat...

L'Estat, les administracions, contracten joves que podrien estar en la fase més productiva de la seva vida i els amansegen, els donen “una feina per a tota la vida” i els acaba “cremant”. El mestre, l'administratiu, el comptable que porta més de vint anys fent el mateix és probable que ja no tingui il·lusió pel que està fent.

Una manera de donar resposta a aquestes circumstàncies seria reservar les feines “fora de mercat” (les que no es regeixen per les lleis de l'oferta i la demanda) per al segment de més edat, a canvi del compromís de retardar voluntàriament la seva edat de jubilació. Posem que per a la feina de Registrador de la Propietat, a part dels coneixements, es fixa una edat mínima de 50 anys i un compromís de no jubilar-se fins als 70. Posem que l'Estat contracta per a Inspector d'Hisenda a gestors administratius de més de 55 anys, amb el compromís de jubilar-se als 70 anys reduint la jornada des dels 66. Bé que un paleta massa vell per a carregar totxos es pot reciclar com a mestre en una escola professional, o com a inspector de seguretat... però és de bojos treure'l del mercat als 25, quan encara té força i ganes d'enfilar-se a una bastida.

Estem parlant de donar feines adequades a les edats de les persones amb l'objectiu de fer una societat més eficient i donar als treballadors expectatives de canvi. Estem parlant d'oferir incentius als qui vulguin allargar la seva vida professional i seguir aportant experiència i feina positiva a la col·lectivitat. Que quedi clar que no es tracta de generar un parking de vells, ni de prendre la feina als joves, que necessiten un altre tipus de feina, d'incentius i de formació.

Evidentment, això no val per a totes les feines de funcionari. No es pot fer de bomber amb 70 anys, però segur que un ex-bomber pot seguir aportant coses a la societat si se'l col·loca en el lloc adequat i se li facilita el canvi quan ja no sigui tan eficaç en la feina que va començar de jove.

I que quedi clar que aquesta iniciativa es pot començar a aplicar des de qualsevol administració. Segur que si Catalunya implantés mesures com aquesta, podria negociar amb l'Estat la transferència dels recursos estalviats en forma de pensions.