Vaja, veig que hi ha qui hi pensa.
http://esports.e-noticies.cat/acord-entre-la-usap-i-rosell-41564.html
Tot i així, jo aniria més enllà en l'abast dels acords...
dimarts, 8 de juny del 2010
dimarts, 18 de maig del 2010
Franquícies per al Barça
Amb la Globalització, els equips de futbol es converteixen en marques globals, que cal gestionar com a tals. Cal triar objectius i obrir mercats a llocs del Món a on es puguin identificar amb la nostra marca. Amb això no dic res que no sàpiga tothom, però, tot i l'evidència del raonament, anem molt per darrera dels equips de la Lliga Anglesa en capacitat de promoció i en imaginació.
És clar que la Lliga Espanyola, tot i que és clarament cosa de dos des de fa vint anys (amb alguna excepció cada cop menys freqüent) ara mateix és una competició de desgast que ens ocupa la gran majoria dels esforços dirigida a un mercat molt definit i molt rígid als resultats. En canvi, de cara en fora...
Hauríem d'innovar, per una vegada, avançar-nos a la competència de les altres grans marques i fer una cosa que encara no ha fet ningú (que jo sàpiga): crear franquícies.
Per què conformar-nos amb una sola "pedrera"? Per què limitar-nos a un que, a més, només pot oferir partits de segona divisió espanyola com a màxim? Per què no explorem els recursos que ens poden donar altres països d'Amèrica, Àfrica, Àsia i, per què no, Europa?
El primer lloc a on se m'acut que el Barça podria obrir establiment és a Perpinyà. I seria pràcticament de franc, perquè ho podríem fer pactant un tracte similar amb la USAP, que involucrés la secció de Rugby del Barça. Els aficionats al rugby de la Catalunya Sud podrien reforçar el mercat i la pedrera de la USAP i, a canvi, el Barça podria tenir un "filial" o, si volem, un "associat" que ens podria fornir de jugadors i fer que al nostre club tingués més seguidors a la lliga veïna. Un associat que, per què no, podria fins i tot intentar jugar a Primera (la francesa)
I si la cosa surt bé... se m'acut que podríem provar a l'Alguer, o a la Barcelona de Veneçuela, o arribar a algun acord amb el Barcelona de Guayaquil... el Món és el límit!
És clar que la Lliga Espanyola, tot i que és clarament cosa de dos des de fa vint anys (amb alguna excepció cada cop menys freqüent) ara mateix és una competició de desgast que ens ocupa la gran majoria dels esforços dirigida a un mercat molt definit i molt rígid als resultats. En canvi, de cara en fora...
Hauríem d'innovar, per una vegada, avançar-nos a la competència de les altres grans marques i fer una cosa que encara no ha fet ningú (que jo sàpiga): crear franquícies.
Per què conformar-nos amb una sola "pedrera"? Per què limitar-nos a un que, a més, només pot oferir partits de segona divisió espanyola com a màxim? Per què no explorem els recursos que ens poden donar altres països d'Amèrica, Àfrica, Àsia i, per què no, Europa?
El primer lloc a on se m'acut que el Barça podria obrir establiment és a Perpinyà. I seria pràcticament de franc, perquè ho podríem fer pactant un tracte similar amb la USAP, que involucrés la secció de Rugby del Barça. Els aficionats al rugby de la Catalunya Sud podrien reforçar el mercat i la pedrera de la USAP i, a canvi, el Barça podria tenir un "filial" o, si volem, un "associat" que ens podria fornir de jugadors i fer que al nostre club tingués més seguidors a la lliga veïna. Un associat que, per què no, podria fins i tot intentar jugar a Primera (la francesa)
I si la cosa surt bé... se m'acut que podríem provar a l'Alguer, o a la Barcelona de Veneçuela, o arribar a algun acord amb el Barcelona de Guayaquil... el Món és el límit!
dimecres, 3 de febrer del 2010
Jubilació als 67
La productivitat de l'ésser humà ha augmentat encara més que la seva longevitat. Ara, gràcies a la tècnica i a d'altres factors, un pagès pot produir tant menjar com dues dotzenes de pagesos de fa no pas massa anys. Anàlogament, un obrer produeix més peces, i aquesta major productivitat en els sectors primari i secundari ens empeny tots cap als serveis, a inventar cada dia noves necessitats per a generar més feina. Hom esperava que aquest augment de la productivitat ens permetria repartir-nos la feina i el lleure de manera més equitativa, però no ha estat així. Competim en un únic mercat global amb gent que sí necessita fer moltes hores per sortir de la misèria, i que fins i tot quan en surt no coneix una altra forma de vida que no sigui seguir treballant.
D’altra banda, el mercat laboral en que hem viscut fins ara tenia la particularitat de remunerar els treballadors en funció de la seva edat. Així, entraves a treballar en una empresa amb vint anys i cobraves molt per sota de la teva productivitat real, però esperaves anar creixent en sou, fins que un dia la teva remuneració arribés a superar la productivitat, és a dir, cobrar per la feina més del que val.
Aquest sistema només és sostenible en determinats casos molt particulars, però, en general, la competitivitat entre empreses acabarà per trencar aquestes expectatives i/o generar bosses d’atur més o menys dissimulat a partir dels cinquanta anys. Els treballadors que ara estan tombant la quarantena han tingut mala sort: van cobrar poc quan eren joves i cobraran poc quan es facin vells.
Per a acabar-ho d'arreglar, ens pensàvem que aquesta reducció de jornada que no hem pogut fer ens la podríem cobrar amb una vida més llarga com a jubilats. Ara despertem i veiem que tampoc ho podem fer. La caixa de la Seguretat Social no aguanta tant. Tot sembla indicar que caldrà allargar l’edat de jubilació i perseguir als qui es retirin abans del teixit productiu. Novament, mala sort…
Però què podrem fer? Les empreses no volen treballadors a partir d’una determinada edat, perquè no poden satisfer les seves expectatives de sou i, sobretot, perquè l’entorn en què es mouen canvia molt de pressa. Es necessiten treballadors cada cop més flexibles, més àgils, en definitiva, més joves (?) Sembla que “El Mercat” està contra aquesta generació.
Afortunadament, hi ha una edat òptima per a cada feina, i no sempre són els 30. Potser si el mercat només vol treballadors de determinades edats, haurem de començar a pensar a donar feines fora de mercat als treballadors que ja no les tinguin ni les puguin tenir.
Quan pensem en feines fora de mercat ens venen al cap immediatament les que es fan per a les administracions, o les que requereixen oposicions, com ara notaris, registradors de la propietat, etc. Aquestes feines no es regeixen per un mercat laboral amb equilibris d’oferta i demanda més o menys naturals.
Les feines de funcionari són envejades i culpades de tots els mals, i quan van tan mal dades com ara, es passa la tisora i se'ls abaixa el sou. I no és per que cobrin molt, sinó perquè tenen privilegis que els demés no tenim. Però en lloc d'igualar els treballadors i millorar l'eficiència de l'Administració, anem per la via fàcil i els desmotivem encara més. L'Estat, tots nosaltres, rebrem dels funcionaris encara menys feina a canvi dels nostres impostos. I aquesta feina la necessitem, no? Si no, no els hauríem contractat...
L'Estat, les administracions, contracten joves que podrien estar en la fase més productiva de la seva vida i els amansegen, els donen “una feina per a tota la vida” i els acaba “cremant”. El mestre, l'administratiu, el comptable que porta més de vint anys fent el mateix és probable que ja no tingui il·lusió pel que està fent.
Una manera de donar resposta a aquestes circumstàncies seria reservar les feines “fora de mercat” (les que no es regeixen per les lleis de l'oferta i la demanda) per al segment de més edat, a canvi del compromís de retardar voluntàriament la seva edat de jubilació. Posem que per a la feina de Registrador de la Propietat, a part dels coneixements, es fixa una edat mínima de 50 anys i un compromís de no jubilar-se fins als 70. Posem que l'Estat contracta per a Inspector d'Hisenda a gestors administratius de més de 55 anys, amb el compromís de jubilar-se als 70 anys reduint la jornada des dels 66. Bé que un paleta massa vell per a carregar totxos es pot reciclar com a mestre en una escola professional, o com a inspector de seguretat... però és de bojos treure'l del mercat als 25, quan encara té força i ganes d'enfilar-se a una bastida.
Estem parlant de donar feines adequades a les edats de les persones amb l'objectiu de fer una societat més eficient i donar als treballadors expectatives de canvi. Estem parlant d'oferir incentius als qui vulguin allargar la seva vida professional i seguir aportant experiència i feina positiva a la col·lectivitat. Que quedi clar que no es tracta de generar un parking de vells, ni de prendre la feina als joves, que necessiten un altre tipus de feina, d'incentius i de formació.
Evidentment, això no val per a totes les feines de funcionari. No es pot fer de bomber amb 70 anys, però segur que un ex-bomber pot seguir aportant coses a la societat si se'l col·loca en el lloc adequat i se li facilita el canvi quan ja no sigui tan eficaç en la feina que va començar de jove.
I que quedi clar que aquesta iniciativa es pot començar a aplicar des de qualsevol administració. Segur que si Catalunya implantés mesures com aquesta, podria negociar amb l'Estat la transferència dels recursos estalviats en forma de pensions.
D’altra banda, el mercat laboral en que hem viscut fins ara tenia la particularitat de remunerar els treballadors en funció de la seva edat. Així, entraves a treballar en una empresa amb vint anys i cobraves molt per sota de la teva productivitat real, però esperaves anar creixent en sou, fins que un dia la teva remuneració arribés a superar la productivitat, és a dir, cobrar per la feina més del que val.
Aquest sistema només és sostenible en determinats casos molt particulars, però, en general, la competitivitat entre empreses acabarà per trencar aquestes expectatives i/o generar bosses d’atur més o menys dissimulat a partir dels cinquanta anys. Els treballadors que ara estan tombant la quarantena han tingut mala sort: van cobrar poc quan eren joves i cobraran poc quan es facin vells.
Per a acabar-ho d'arreglar, ens pensàvem que aquesta reducció de jornada que no hem pogut fer ens la podríem cobrar amb una vida més llarga com a jubilats. Ara despertem i veiem que tampoc ho podem fer. La caixa de la Seguretat Social no aguanta tant. Tot sembla indicar que caldrà allargar l’edat de jubilació i perseguir als qui es retirin abans del teixit productiu. Novament, mala sort…
Però què podrem fer? Les empreses no volen treballadors a partir d’una determinada edat, perquè no poden satisfer les seves expectatives de sou i, sobretot, perquè l’entorn en què es mouen canvia molt de pressa. Es necessiten treballadors cada cop més flexibles, més àgils, en definitiva, més joves (?) Sembla que “El Mercat” està contra aquesta generació.
Afortunadament, hi ha una edat òptima per a cada feina, i no sempre són els 30. Potser si el mercat només vol treballadors de determinades edats, haurem de començar a pensar a donar feines fora de mercat als treballadors que ja no les tinguin ni les puguin tenir.
Quan pensem en feines fora de mercat ens venen al cap immediatament les que es fan per a les administracions, o les que requereixen oposicions, com ara notaris, registradors de la propietat, etc. Aquestes feines no es regeixen per un mercat laboral amb equilibris d’oferta i demanda més o menys naturals.
Les feines de funcionari són envejades i culpades de tots els mals, i quan van tan mal dades com ara, es passa la tisora i se'ls abaixa el sou. I no és per que cobrin molt, sinó perquè tenen privilegis que els demés no tenim. Però en lloc d'igualar els treballadors i millorar l'eficiència de l'Administració, anem per la via fàcil i els desmotivem encara més. L'Estat, tots nosaltres, rebrem dels funcionaris encara menys feina a canvi dels nostres impostos. I aquesta feina la necessitem, no? Si no, no els hauríem contractat...
L'Estat, les administracions, contracten joves que podrien estar en la fase més productiva de la seva vida i els amansegen, els donen “una feina per a tota la vida” i els acaba “cremant”. El mestre, l'administratiu, el comptable que porta més de vint anys fent el mateix és probable que ja no tingui il·lusió pel que està fent.
Una manera de donar resposta a aquestes circumstàncies seria reservar les feines “fora de mercat” (les que no es regeixen per les lleis de l'oferta i la demanda) per al segment de més edat, a canvi del compromís de retardar voluntàriament la seva edat de jubilació. Posem que per a la feina de Registrador de la Propietat, a part dels coneixements, es fixa una edat mínima de 50 anys i un compromís de no jubilar-se fins als 70. Posem que l'Estat contracta per a Inspector d'Hisenda a gestors administratius de més de 55 anys, amb el compromís de jubilar-se als 70 anys reduint la jornada des dels 66. Bé que un paleta massa vell per a carregar totxos es pot reciclar com a mestre en una escola professional, o com a inspector de seguretat... però és de bojos treure'l del mercat als 25, quan encara té força i ganes d'enfilar-se a una bastida.
Estem parlant de donar feines adequades a les edats de les persones amb l'objectiu de fer una societat més eficient i donar als treballadors expectatives de canvi. Estem parlant d'oferir incentius als qui vulguin allargar la seva vida professional i seguir aportant experiència i feina positiva a la col·lectivitat. Que quedi clar que no es tracta de generar un parking de vells, ni de prendre la feina als joves, que necessiten un altre tipus de feina, d'incentius i de formació.
Evidentment, això no val per a totes les feines de funcionari. No es pot fer de bomber amb 70 anys, però segur que un ex-bomber pot seguir aportant coses a la societat si se'l col·loca en el lloc adequat i se li facilita el canvi quan ja no sigui tan eficaç en la feina que va començar de jove.
I que quedi clar que aquesta iniciativa es pot començar a aplicar des de qualsevol administració. Segur que si Catalunya implantés mesures com aquesta, podria negociar amb l'Estat la transferència dels recursos estalviats en forma de pensions.
diumenge, 16 de març del 2008
Llatí Occidental Modern
No obstant, per raons polítiques i religioses, als parlants se'ls ensenya des de petit que tots parlen àrab. Així, les veus egípcies no es tradueixen a la televisió marroquina. Al principi, els nens tenen dificultats per entendre-les, però la proximitat entre una parla i l'altra fa que, amb convicció i exposició freqüent, tothom acaba podent seguir les telesèries.
Jo un dia vaig decidir fer el mateix amb el portuguès, l'espanyol, el francès, el toscà o qualsevol variant de l'occità... i em funciona prou bé. Ara parlo llatí occidental modern, i el meu model ligüístic preferit és el català. .
La idea del "llatí occidental modern" se'm va acudir assistint a un curs a Madrid. El professor era italià, l'auditori era espanyol i la llengua d'intercanvi era l'anglès. El problema era que, com passa amb la majoria dels llatins, l'anglès del professor era més aviat precari tirant cap a horrorós. A mitja classe li vam proposar que parlés en italià i nosaltres li contestariem en espanyol. L'experiment va funcionar de forma relativament satisfactòria, ja que es va poder establir un cert nivell de diàleg i el cost en esforç va ser similar que el que hauríem emprat usant la lingua franca. Ningú en aquella sala havia fet cursos d'italià o espanyol com a llengua estrangera, i el fet és que la intercomunicació és possible sempre que cap dels parlants se senti obligat a parlar en una llengua que no domina.
Des del meu punt de vista, es pot distingir entre llengua i dialecte (1) mitjançant una prova senzilla: suposem que agafem un individu adult competent en la parla A i desconeixedor de la parla B. El submergim en l'entorn lingüístic B i observem què passa. Si al cap d'un cert temps limitat i sense estudiar planificadament la nova parla, l'individu és capaç de fer-se entendre i comunicar-se, aleshores A i B són dialectes del mateix idioma. En cas contrari, són idiomes diferents.
Potser, a primer cop d'ull, considerar el català, l'espanyol, el francès, el portuguès... dialectes d'una mateixa llengua que té diversos models (o standards) pot semblar una idea ridícula des del punt de vista lingüístic, però imaginem per un moment quines en podrien ser les conseqüències si un conjunt significatiu de parlants aconseguissin veure les coses des d'aquest punt de vista, si s'ensenyés així a les escoles, si s'entengués així als mitjans de comunicació, etc.
Pensem en què passaria si, quan hom sent parlar portuguès, en lloc de rebutjar-lo com una llengua desconeguda, para l'orella i usa els instruments que ha après sobre la llengua comuna per a desxifrar el missatge i comunicar-se amb aquella persona. I encara més: imaginem que aquest altre no trobés estrany que se li parli en espanyol (per exemple) sense esperar que cap dels dos "canvii de llengua". Un parlant d'una llengua llatina no es pot considerar "culte" si no coneix les seves paraules amb prou amplitud per entendre les diferents evolucions que pot haver patit la mateixa arrel en altres terres, o si no és capaç de veure les arrels diferents que pot tenir un mateix mot.
Sé que la idea de tornar a inter-comunicar la comunitat llatina no és nova. Però a diferència d'altres idees estèticament brillants però poc acceptades (2) el que jo proposo és ensenyar a entendre aprofitant la proximitat lingüística i recolzat en la creença que aquesta és una possibilitat natural. No estem forçant la gent a acceptar i a aprendre una llengua nova, sinó que li donem la possibilitat d'estirar la seva pròpia i arribar més lluny.
Però per a arribar a crear aquest estat de consciència cal fer una feina tècnica i divulgativa molt feixuga. Caldria crear una gramàtica i un repertori de vocabulari que fonamentés tècnicament aquesta nova actitud, i material didàctic per a proposar-ho a les escoles com a assignatura optativa. Estic segur que tindria acceptació, perquè no requereix que cap conjunt de gent es posi d'acord per a parlar d'una manera diferent i, en canvi, ofereix per poc esforç la possibilitat de llegir i entendre d'una tacada l'italià (els italians) el portuguès, el francès, l'arpità...
Aquest punt de vista podria millorar les possibilitats de supervivència del català. D'una banda, li donaria valor com a eina per a guanyar perspectiva d'aquesta "llengua comuna", i, de l'altra, potser contribuïria a evitar algunes de les agressions i recels que pateix.
(1) En realitat, no vull entrar en la discusió tècnica sobre aquests conceptes. Quan tingui més temps, pensaré noms nous per a expressar el que jo vull dir quan parlo de llengua i dialecte.
(2) http://ia.wikipedia.org/wiki/Interlingua http://ie.wikipedia.org/wiki/Interlingue
dissabte, 1 de març del 2008
Propostes sobre habitatge, 2003 (II)
Per si tingués interès, aquest és el missatge que vaig enviar als partits catalans (setembre de 2003). De fet en vaig enviar quatre:
a) A ERC (únic que va respondre): "gruperc@mail.bcn.es", "info@esquerra.org" , "carod@esquerra.org"
b) A Iniciativa: "iniciativa@ic-v.org", "joan.saura@diputado.congreso.es"
c) Als socialistes (directament a en Maragall): "pasqual@maragall.org"
d) A CiU: "info@unio.org", "jrigol@unio.org" , "duran-lleida@unio.org" , "gpc.ciu@convergencia.org" , "j.pujol.so@convergencia.net" , "a.mas.ga@convergencia.net"
Assumpte: idees per a la millora del preu de la vivenda
Benvolguts senyors. Els faig arribar els meus suggeriments en relació a política d'habitatge, per si poden contribuir a la millora de la situació.
Les polítiques de primera vivenda que actualment proposen els partits polítics es poden classificar en tres grups:
a)Polítiques d’increment de sòl edificable
b)Polítiques d’incentius fiscals
c)Promocions públiques i VPO
Cap d’aquestes polítiques està lliure de contraindicacions i, si tenen algun efecte, és possible que creïn problemes més grans que els que solucionen.
Trobo a faltar un altre grup de polítiques: les tendents a eliminar les friccions del mercat que provoquen situacions anormals o indesitjades. En concret, no veig propostes que intentin corregir les raons que fan que hi hagi vivendes buides, mentre que la gent es queixa dels preus elevats dels lloguers i mentre que hi ha col·lectius a qui ningú vol llogar una vivenda (joves amb feina precària, extrangers, etc.)
Les raons principals per la qual molts propietaris de vivenda s’estimen més deixar-la desocupada que posar-la a lloguer són:
a)Tenen por que els llogaters deixin de pagar.
b)Tenen por que els ocupants facin malbé la vivenda
Per a fer front a aquests problemes, proposo la creació d’una entitat que tingui per funcions:
a)Arbitrar entre propietaris i llogaters. A preus taxats, elaboraria informes inicials i finals de l’estat de l’habitatge i establiria el saldo a abonar en cas de deteriorament, intervindria en demandes dels llogaters respecte a l’estat de la finca, etc.
b)Manteniment d’un arxiu de referències que permetés identificar els logaters morosos, a fi i efecte de no aplicar primes de risc indiscriminades.
c)Oferir assegurances d’impagament de lloguer, a preus taxats.
Així doncs, amb una inversió pública mínima, esperaríem obtenir els resultats següents:
a)Increment de la oferta d’habitatge de lloguer, fent-ne baixar els preus
b)Reducció de la prima de risc fins als nivells taxats, que faria baixar els preus del lloguer
c)Accés a la vivenda de lloguer per part de col·lectius minoritaris fins ara discriminats
d)Reducció del preu de la vivenda de compra, degut a la desviació cap al mercat de lloguer
e)Convertir la inversió immobiliària per a lloguer en un negoci madur, en què la competència mantindria els preus a nivells raonables i desplaçaria la compravenda especulativa
Adjunto fitxer rtf a on s'expliquen aquestes idees amb una mica més de detall.
Atentament
Jaume
I el fitxer deia:
a) A ERC (únic que va respondre): "gruperc@mail.bcn.es"
b) A Iniciativa: "iniciativa@ic-v.org"
c) Als socialistes (directament a en Maragall): "pasqual@maragall.org"
d) A CiU: "info@unio.org"
Assumpte: idees per a la millora del preu de la vivenda
Benvolguts senyors. Els faig arribar els meus suggeriments en relació a política d'habitatge, per si poden contribuir a la millora de la situació.
Les polítiques de primera vivenda que actualment proposen els partits polítics es poden classificar en tres grups:
a)Polítiques d’increment de sòl edificable
b)Polítiques d’incentius fiscals
c)Promocions públiques i VPO
Cap d’aquestes polítiques està lliure de contraindicacions i, si tenen algun efecte, és possible que creïn problemes més grans que els que solucionen.
Trobo a faltar un altre grup de polítiques: les tendents a eliminar les friccions del mercat que provoquen situacions anormals o indesitjades. En concret, no veig propostes que intentin corregir les raons que fan que hi hagi vivendes buides, mentre que la gent es queixa dels preus elevats dels lloguers i mentre que hi ha col·lectius a qui ningú vol llogar una vivenda (joves amb feina precària, extrangers, etc.)
Les raons principals per la qual molts propietaris de vivenda s’estimen més deixar-la desocupada que posar-la a lloguer són:
a)Tenen por que els llogaters deixin de pagar.
b)Tenen por que els ocupants facin malbé la vivenda
Per a fer front a aquests problemes, proposo la creació d’una entitat que tingui per funcions:
a)Arbitrar entre propietaris i llogaters. A preus taxats, elaboraria informes inicials i finals de l’estat de l’habitatge i establiria el saldo a abonar en cas de deteriorament, intervindria en demandes dels llogaters respecte a l’estat de la finca, etc.
b)Manteniment d’un arxiu de referències que permetés identificar els logaters morosos, a fi i efecte de no aplicar primes de risc indiscriminades.
c)Oferir assegurances d’impagament de lloguer, a preus taxats.
Així doncs, amb una inversió pública mínima, esperaríem obtenir els resultats següents:
a)Increment de la oferta d’habitatge de lloguer, fent-ne baixar els preus
b)Reducció de la prima de risc fins als nivells taxats, que faria baixar els preus del lloguer
c)Accés a la vivenda de lloguer per part de col·lectius minoritaris fins ara discriminats
d)Reducció del preu de la vivenda de compra, degut a la desviació cap al mercat de lloguer
e)Convertir la inversió immobiliària per a lloguer en un negoci madur, en què la competència mantindria els preus a nivells raonables i desplaçaria la compravenda especulativa
Adjunto fitxer rtf a on s'expliquen aquestes idees amb una mica més de detall.
Atentament
Jaume
I el fitxer deia:
__________________________________________________________________
L'Institut públic del lloguer
Senyors/senyores:
Com a contribuent i com a votant, em sento decebut per les polítiques que s'estan proposant per a frenar el creixement del preu de l'habitage. En aquest document em permeto la llibertat d'exposar algunes idees per si poguessin ser d’utilitat.
Abans de començar, els proposo consensuar l’objectiu de política d'habitatge. Per exemple, podria ser aquest:
OBJECTIU: Garantir l'accessibilitat a una vivenda a tothom qui la necessiti, sense luxes, no necessàriament en propietat, ni en la població/barri/carrer que vulgui l’interessat, però amb bona comunicació fins al seu lloc de treball.
Si acceptem l’enunciat anterior, evident que el creixement dels preus és un dels principals problemes a vèncer. Com a objectiu auxiliar, doncs, ens hem de proposar actuar sobre l’evolució del preu amb les premises següents:
a) El creixement del preu de l'habitatge s'ha de moderar per evitar els efectes d'una bombolla i per a facilitar l'accés a la primera vivenda.
b) Una devallada o fins i tot una estabilització sobtada dels preus dels habitatges seria perillosa per al conjunt de l'economia.
I. ANÀLISI DE POLÍTIQUES I PROPOSTES ACTUALS
Amb aquestes consideracions en ment, m'agradaria fer una petita anàlisi de les polítques que s'estan proposant i/o duent a terme actualment:
1) Intentar forçar l'alliberament de sòl.
Els decissors polítics han de tenir en compte que aquestes mesures atempten contra una de les fonts d'ingressos dels Ajuntaments (i per tant, contra la butxaca dels ciutadans), contra l'ecologia (menys boscos, menys camps), contra la indústria productiva (menys sòl industrial), contra la qualitat de vida (menys zones verdes) i contra les legítimes expectatives dels inversors immobiliaris (les famílies, que veuen com el parc amb què comptaven no s'acaba construïnt i la seva vivenda perd valor relatiu)
2) Polítiques fiscals incentivadores a la compra i, de vegades, al lloguer.
Els incentius fiscals augmenten la renda disponible dels compradors/llogaters, la qual cosa fa que, competint entre ells pels mateixos habitatges, pugi el preu de la compra/lloguer fins a equilibrar demanda i oferta via inflació de preus. És a dir, fa pujar els preus a expenses dels ingressos públics i de tots els qui no poden o no volen accedir a una vivenda mitjançant pagament de rendes periòdiques.
Per cert: l’actual política d’IRPF en relació a la compra d’habitatge és un error escandalós, per utilitzar un qualificatiu suau. Incentiva les famílies a comprar habitatges cada cop més cars, a estar hipotecats tota la vida i a fer pujar el preu de la vivenda, i per omissió castiga els que decideixen invertir en economia productiva, els que viuen de lloguer, els que no poden ni pensar en accedir a una vivenda, etc. Evidentment el que cal fer és rebaixar l’impost per a tothom i eliminar els incentius a la compra.
3) Promocions immobiliàries públiques a preus taxats amb restriccions d'accés, vivendes de protecció oficial i altres intervencions restrictives al mercat o limitacions artificials (legals) a la compravenda.
Les intervencions de promoció pública desplacen la iniciativa privada, que deixa de construïr habitatges. Ens podem trobar que, per la via de la promoció pública, simplement estiguem canviant el promotor i afegint ineficiència al sistema.
Les intervencions limitadores, a efectes macroeconòmics provoquen una disminució del Producte Interior, degut a que produeixen minusvaloracions sel·lectives dels habitages per la via d'introduir-hi entrebancs legals a la compravenda, sense que al seu torn això augmenti significativament la producció d'habitatges (que està limitada principalment per la disponibilitat del sòl). A més, els entrebancs legals al preu en la venda posterior d'aquests habitatges fa que els propietaris prenguin mesures no desitjables, com ara endarrerir la posada a la venda de l'habitatge o fer algun tipus de trampa per a cobrar en diner negre. Tot plegat porta a una pèrdua en la utilitat global del sistema.
Però els efectes més perversos d'aquestes polítiques són a nivell individual. L'accés a aquestes vivendes està sempre limitat d'alguna manera (sorteig, taula de puntuacions, etc.) que fa que es quedin fora demandants amb gairebé els mateixos drets que els que hi accedeixen. És un sistema de "tot o res": et toca o no et toca, pero no et toca més o menys depenent de la teva habilitat per a justificar dels teus mèrits, drets o situació. És un sistema socialment injust i car per a la Hisenda pública i el mercat.
II. LES MEVES PROPOSTES
Per a complementar o substituir les línies d'actuació política descrites abans, proposo el següent:
- Eliminar les friccions en el mercat de lloguer.
No m’estendré en explicar que el mercat de lloguer és el substitutiu del mercat de compra, i que si augmenta l’accessibilitat al lloguer disminueix la demanda de compra i per tant es moderen els preus.
¿Per què hi ha tants habitatges infrautilitzats? Hi ha qui diu que això és culpa de l’especulació. Hom compra vivendes per a vendre-les més tard amb bones plusvàlues, realimentant el cercle viciós que fa pujar els preus. Però això no justifica el fet que es mantinguin buits, sense generar ingressos per al propietari mentre aquest espera el moment desitjat de maduració de la seva inversió.
Hi ha qui, ignorant les causes del problema, proposa que s’introduiexin normatives legals que penalitzin el manteniment de pisos buits. Aquestes mesures simplement provocarien més ineficiències en el mercat (trampes de tota mena) perquè atempten contra la voluntat de les persones. El que cal és eliminar les causes que fan que els propietaris de vivendes buides no les posin a lloguer. En la meva opinió (contrastada per enquesta informal amb propietaris de vivendes buides) existeixen quatre raons principals:
a) Hi ha por que els llogaters deixin de pagar.
b) Hi ha por que els ocupants facin malbé la vivenda
c) Raons culturals (“guardo la vivenda per al fill i vull que la pugui estrenar”, per exemple)
d) El lloguer disminueix la liquiditat de la inversió.
La discussió de com tractar les motivacions c i d ens portaria massa temps. La deixo per una altra ocasió. Em vull centrar en les dues primeres, perquè penso que són les més importants en termes relatius, i sobretot perquè són les més fàcils de solucionar sense perjudicar ni forçar ningú.
El risc d’incompliment del contracte introdueix en el mercat friccions i injustícies intolerables per a un govern amb sensibilitat social. En concret, són la causa de dos fenòmens:
a) Augment de preu del lloguer, per la prima de risc. És una prima que acaba pagant el llogater honest en comptes de fer-ho el morós o el descurat. Una variant d’aquesta prima de risc la constitueix la altíssima fiança que se sol exigir i que no tothom pot presentar. Al final, aquest fenòmen desvia demanda cap al mercat de compra i contribueix a apujar els preus de compra també.
b) Exclusió de l’accés a la vivenda de col·lectius minoritaris o desfavorits. Els pocs que lloguen pisos als inmigrants, per exemple, ho solen fer a preus abusius. L’accés a la vivenda de lloguer depèn dels prejudicis (justificables o no) dels propietaris.
Aquests costos friccionals en el mercat del lloguer es podrien suavitzar molt amb una intervenció de l’Administració que fós compromesa amb la justícia social però respectuosa amb la voluntat de les persones. La meva proposta passa per la creació d’una institució de l’habitatge, que bé podria ser l’Agència Catalana de l’Habitatge que proposa Iniciativa-Verds, però amb una orientació diferent, o complementària. La Institució de l’Habitage que jo proposo no seria necessàriament un promotor immobiliari públic, sinó un ens d’adscripció voluntària a l’inici d’un contracte de lloguer, que s’ocuparia de:
a) Arbitrar entre propietaris i llogaters. A preus taxats, elaboraria informes inicials i finals de l’estat de l’habitatge i establiria el saldo a abonar en cas de deteriorament, intervindria en demandes dels llogaters respecte a l’estat de la finca, etc.
b) Manteniment d’un arxiu de referències que permetés identificar els llogaters morosos, a fi i efecte de no aplicar primes de risc indiscriminades.
c) Oferir assegurances d’impagament de lloguer, a preus taxats.
L’àmbit territorial d’aquest Institut seria evidentment de de l’Administració que el creï. Podria ser municipal, comarcal, comunitari/nacional, estatal, o fins i tot europeu. En la seva gestió hi haurien de ser benvinguts els Ajuntaments, les cambres de propietaris, les companyies asseguradores, empreses de taxació immobiliària, APIs (associats en col·legis o privadament) etc. Fins i tot podria ésser totalment gestionat per organismes asseguradors privats, sempre que l’Administració s’assegurés que els preus es mantenen en els nivells desitjables i que els arbitratges tenen garantia d’imparcialitat.
Així doncs, amb una inversió pública mínima, esperaríem obtenir els resultats següents:
a) Increment de la oferta d’habitatge de lloguer, fent-ne baixar els preus
b) Reducció de la prima de risc fins als nivells taxats, que faria baixar els preus del lloguer
c) Accés a la vivenda de lloguer per part de col·lectius minoritaris fins ara discriminats
d) Reducció del preu de la vivenda de compra, degut a la desviació cap al mercat de lloguer
e) Convertir la inversió immobiliària per a lloguer en un negoci madur, en què la competència mantindria els preus a nivells raonables i desplaçaria la compravenda especulativa
- Polítiques complementàries d’oferta.
Recordem l'objectiu de la política de vivenda: Garantir l'accessibilitat a una vivenda a tothom qui la necessiti, sense luxes, no necessàriament en propietat, ni en la població/barri/carrer que vulgui l’interessat, però amb bona comunicació fins al seu lloc de treball.
Si l'Administració vol dur a terme polítiques de promoció activa de la vivenda, és a dir, vol construir directament o afavorir la construcció d'un determinat tipus d'habitatge, hauria de construir vivendes que garanteixin els mínims desitjats per a la polació al mínim cost possible. Incloc en aquests costos els paisatgístics, urbanístics i ambientals, que també són costos públics. No es tracta de fer cases lletges ni aberracions urbanístiques com les dels anys setanta, per que ens entenguem, sinó vivendes ben pensades, sostenibles econòmicament i ecològicament, i sense luxes.
Assignació de les vivendes un cop construïdes: la opció més "neta" des del punt de vista econòmic seria deixar a l'Administració, un cop construïdes les vivendes, vendre lliurement (amb el preu més alt possible) els habitatges, buscant preferentment sistemes per que aquestes vivendes acabin en el mercat del lloguer, i repartir els beneficis en forma de subvencions als demandants de vivenda en funció dels seus mèrits o necessitats relatives (que, poc o molt, n’hi hagi per tothom, dit en altres paraules) de manera que posin al conjunt de la població per damunt del llindar econòmic d’accés a la vivenda. Som conscients que aquesta política, pels mecanismes explicats al punt I.2, podria fer apujar el preu en afegir més demanda al sistema, però això això és corol·lari de la universalitat del nostre objectiu (“a tothom qui la necessiti”)
Malauradament, aquesta opció de redistribució seria menys popular que l’adjudicació directa de l’habitatge, donat el substrat cultural en què ens movem. Afirmem, no obstant, que el benefici més important d’aquest tipus de polítiques és la de posar en ciculació vivendes del tipus políticament desitjable. El com es faci el repartiment posterior té un efecte poc important sobre el mercat, sempre que incentivi clarament el seu ús real com a primera vivenda en les condicions en què s’enuncia el nostre objectiu. N’hi hauria prou amb fer el repartiment d’aquestes vivendes de forma acceptable per a la població, i mirant que les trabes administratives a la venda posterior siguin les mínimes (altrament la utilitat dels habitatges disminueix, vegeu I.3)
III. CONCLUSIONS I RESUM
Les polítiques de primera vivenda que actualment proposen els partits polítics es poden classificar en tres grups:
a) Polítiques d’increment de sòl edificable
b) Polítiques d’incentius fiscals
c) Promocions públiques i VPO
Cap d’aquestes polítiques està lliure de contraindicacions i, si tenen algun efecte, és possible que creïn problemes més grans que els que solucionen.
Trobo a faltar un altre grup de polítiques: les tendents a eliminar les friccions del mercat que provoquen situacions anormals o indesitjades. En concret, no veig propostes que intentin corregir les raons que fan que hi hagi vivendes buides, mentre que la gent es queixa dels preus elevats dels lloguers i mentre que hi ha col·lectius a qui ningú vol llogar una vivenda (joves amb feina precària, extrangers, etc.)
Les raons principals per la qual molts propietaris de vivenda s’estimen més deixar-la desocupada que posar-la a lloguer són:
a) Tenen por que els llogaters deixin de pagar.
b) Tenen por que els ocupants facin malbé la vivenda
Per a fer front a aquests problemes, proposo la creació d’una entitat que tingui per funcions:
a) Arbitrar entre propietaris i llogaters. A preus taxats, elaboraria informes inicials i finals de l’estat de l’habitatge i establiria el saldo a abonar en cas de deteriorament, intervindria en demandes dels llogaters respecte a l’estat de la finca, etc.
b) Manteniment d’un arxiu de referències que permetés identificar els llogaters morosos, a fi i efecte de no aplicar primes de risc indiscriminades.
c) Oferir assegurances d’impagament de lloguer, a preus taxats.
Així doncs, amb una inversió pública mínima, esperaríem obtenir els resultats següents:
a) Increment de la oferta d’habitatge de lloguer, fent-ne baixar els preus
b) Reducció de la prima de risc fins als nivells taxats, que faria baixar els preus del lloguer
c) Accés a la vivenda de lloguer per part de col·lectius minoritaris fins ara discriminats
d) Reducció del preu de la vivenda de compra, degut a la desviació cap al mercat de lloguer
e) Convertir la inversió immobiliària per a lloguer en un negoci madur, en què la competència mantindria els preus a nivells raonables i desplaçaria la compravenda especulativa
Propostes sobre habitatge, 2003 (I)
Heu provat a escriure alguna nota a algun partit polític per a plantejar propostes?
Jo ho vaig fer el 2003. Vaig escriure a CiU, ERC, PSC i IC. Només ERC va contestar. Els tinc especial simpatia per això.
Ara, passats 5 anys i amb un mercat immobiliari en recessió, potser és un bon moment per rellegir el que es deia.
Aquesta és la nota que em van enviar:
Subject: Resposta a les vostres aportacions sobre habitatge
Benvolgut Jaume,
Hem llegit amb molt interès les vostres aportacions sobre el tema de les polítiques d'habitatge, especialment la proposta de mediació en el mercat d'habitatge de lloguer. De fet, en el nostre programa per a les darreres eleccions a l'Ajuntament de Barcelona, hem inclòs el tema de la mediació com un dels nous objectius a assolir en la present legislatura. Per si és del vostre interès, us adjuntem un document amb aquests objectius i les mesures de govern que proposem en el camp de l'habitatge a la ciutat de Barcelona.
De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, estem treballant també una proposta per extendre el tema de la mediació pública al mercat de compra-venda d'habitatge i no només al mercat del lloguer.
Restem a la vostra disposició per qualsevol aclariment o per una trobada posterior,
Carles Macian
Grup Municipal d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona
(See attached file: l'habitatge.doc)
I el contingut del document:
Jo ho vaig fer el 2003. Vaig escriure a CiU, ERC, PSC i IC. Només ERC va contestar. Els tinc especial simpatia per això.
Ara, passats 5 anys i amb un mercat immobiliari en recessió, potser és un bon moment per rellegir el que es deia.
Aquesta és la nota que em van enviar:
Subject: Resposta a les vostres aportacions sobre habitatge
Benvolgut Jaume,
Hem llegit amb molt interès les vostres aportacions sobre el tema de les polítiques d'habitatge, especialment la proposta de mediació en el mercat d'habitatge de lloguer. De fet, en el nostre programa per a les darreres eleccions a l'Ajuntament de Barcelona, hem inclòs el tema de la mediació com un dels nous objectius a assolir en la present legislatura. Per si és del vostre interès, us adjuntem un document amb aquests objectius i les mesures de govern que proposem en el camp de l'habitatge a la ciutat de Barcelona.
De cara a les eleccions al Parlament de Catalunya, estem treballant també una proposta per extendre el tema de la mediació pública al mercat de compra-venda d'habitatge i no només al mercat del lloguer.
Restem a la vostra disposició per qualsevol aclariment o per una trobada posterior,
Carles Macian
Grup Municipal d'ERC a l'Ajuntament de Barcelona
(See attached file: l'habitatge.doc)
I el contingut del document:
Habitatge
Nous objectius i nous reptes
De les polítiques d’habitatge es desprèn, clarament, que els govern estatal i autonòmic, han perdut el contacte amb la ciutadania. Per això és de vital importància la implicació dels ens locals en la programació i l’elaboració de les polítiques d’habitatge. Des d’ERC, volem impulsar una major intervenció dels municipis en el nous reptes que ens planteja l’habitatge.
Hem d’aconseguir capgirar algunes tendències que ens allunyen d’Europa. Metre a Europa la rehabilitació representa el 35% de les actuacions d’habitatge a Catalunya i a Barcelona són del 20%. Mentre a Europa el 40% dels habitatges són en règim de lloguer a Barcelona i Catalunya només el 14% dels pisos són de lloguer.
La participació activa dels ens locals en les polítiques d’habitatge s’aconseguirà:
· Coordinar les polítiques d’habitatge a la Ciutat de Barcelona a través del Consorci de l’Habitatge.
· Intervenir com a mediadors en els nous mercats d’habitatges.
· Impulsar els habitatges de lloguer, trobar nous lloguers.
· Impulsar noves línies de rehabilitació d’habitatge, entenent que la rehabilitació és l’aposta sostenible de l’habitatge.
· Combinar la rehabilitació i el lloguer.
Mesures de Govern
1. Impulsar el Consorci de l’Habitatge de Barcelona, que serà l’ens encarregat de coordinar les polítiques d’habitatge a la Ciutat de Barcelona. El Consorci gestionarà les competències de l’administració local i de l’administració de la Generalitat en matèria de nou habitatge i en tot el referent als Plans d’Habitatge.
2. Crear un Observatori de l’Habitatge en si del Consorci de l’Habitatge de Barcelona. Aquest Observatori analitzar els canvis més substancials que es vagin produint en el mercat de l’habitatge a la ciutat, a Catalunya i a Europa.
3. Crear l’Oficina de l’Habitatge en el si del Consorci de l’Habitatge. Aquesta oficina serà un ens informador, mediador i gestor que ajudarà a complimentar i solucionar tots els tràmits vinculats a les noves polítiques d’habitatge.
4. Sol·licitar una Àrea de Rehabilitació per Districte.
5. Apostar decididament per l’habitatge de lloguer.
6. Destinar el 40% dels pisos, del possible aflorament de 100.000 pisos de nova construcció i de menor superfície, destinar aquest percentatge a habitatge de lloguer.
7. Aconseguir el 40% dels pisos de lloguer quan es presentin a aprovació els instruments de planejament i molt especialment els nous Plans de Millora Urbana.
8. Des de l’Oficina de l’Habitatge facilitar l’accés dels constructors a les polítiques d’habitatge de lloguer impulsades pels plans d’habitatge.
9. Demanar el compliment de la disposició final vuitena de la Llei d’Urbanisme per tal que es modifiqui l’actual llei de l’habitatge i poder garantir la rehabilitació i el lloguer.
10. Apostar per la rehabilitació
11. S’ha de dotar millor la rehabilitació d’habitatges. El Govern Català ha de revisar el nou Pla d’habitatge i destinar els 315 milions d’euros de construcció d’habitatges de lloguer a la sinèrgia rehabilitació lloguer, especialment en àrees urbanes. La dotació per a construcció sostenible, dotada en 2,5 milions d’euros, s’hauria de destinar al públic general que rehabilita els habitatges d’una manera sostenible: noves escomeses d’aigua, noves instal·lacions elèctriques, energies renovables, etc.
12. A l’Ajuntament de Barcelona pel període 2002-2005 proposem destinar a la rehabilitació d’edificis l’equivalent a l’1% de l’estalvi corrent, és a dir destinar 25 milions d’€ a rehabilitació.
13. Incrementar un 5% les subvencions per la rehabilitació d’edificis i per a la millora de la qualitat de vida, aconseguint un llindar de rehabilitació del 25%.
14. Reservar una part de l’IBI per a la rehabilitació. L’agència de Rehabilitació gestionarà els diners que s’ingressin per la penalització de pisos buits. Aquest diners es destinaran a la rehabilitació d’habitatges.
15. Sol·licitar mesures fiscals per afavorir la rehabilitació. En aquest sentit sol·licitarem al Govern Espanyol que totes les despeses de rehabilitació d’habitatges puguin desgravar-se de l’IRPF.
16. Totes les figures impositives hauran de rebaixar-se quan les actuacions es realitzin en rehabilitació d’habitatges.
17. Crear noves modalitats de rehabilitació compartir pis i instaurar el 2x1. A Barcelona viuen soles unes 155.000 persones 85.000 de les quals són persones grans majors de 65 anys. I el 67% de la gent gran viu en habitatges de propietat. Per tant proposem compartir pisos a les persones propietàries que visquin soles. A canvi es rehabilitarien els dos pisos un dels quals, el desocupat, es destinaria a lloguer assequible. Els ingressos per aquest lloguer proporcionaran uns ingressos suplementaris a les persones grans.
18. Incentivar la rehabilitació dels pisos desocupats. Més de la meitat d’aquests 16.909 habitatges buits (el 53,3%) són de propietat, mentre que una quarta part (el 24,4%) són de lloguer i de la resta no es té informació. Un bon nombre de tots ells podrien també estar en mal estat o afectats per la obsolescència.
19. Aconseguir que 10.000 pisos desocupats, el 60% dels pisos desocupats de Barcelona, s’incorporin al mercat de lloguer en els propers 5 anys.
20. Dotar-se d’una política de microcrèdits per a la rehabilitació d’aquests pisos buits que entrarien al mercat de lloguer.
21. Crear el Servei Jove de l'Habitatge. Es concretaria en programa de mediació entre propietaris i joves llogaters per facilitar el lloguer de pisos a preus assequibles. El servei ofereix garanties al llogater i al propietari. Existeixen experiències en món local on s'han atès a 6.651 joves i a 2.053 propietaris, amb un resultat de centenars d’habitatges llogats a un preu d'un 30% sota el preu del mercat, amb un índex de zero impagats.
22. L’administració local ha de fer d’intermediària i avaladora per concretar rehabilitacions i lloguers.
23. Explorar les possibilitats que ofereixen les transformacions urbanístiques i la nova llei del sòl, i reservar un 5% del sòl de nou equipament per a pisos de lloguer per a joves. La demanada de pisos de lloguer per a joves ha superat àmpliament l’oferta del municipi, i més de 19.000 sol·licitants han quedat fora d’aquest mercat.
24. Investigar nous jaciments d’habitatge de lloguer. Provocar el lliscament d’activitats cap a plantes baixes desocupades, un lliscament que pot alliberar entresols i principals que es podrien destinar a lloguers assequibles. L’autèntica sostenibilitat és l’aposta per la ciutat compacta, la ciutat que no consumeix territori ni recursos, ni energia, ni transport. Aquesta aposta per la Ciutat compacta passa per la rehabilitació de les nostres estructures urbanes.
divendres, 29 de febrer del 2008
blog en espanyol
Per les coses que se m'acudeixin en espanyol, he obert un altre blog:
http://enrazono.blogspot.com/
http://enrazono.blogspot.com/
Subscriure's a:
Missatges (Atom)