No obstant, per raons polítiques i religioses, als parlants se'ls ensenya des de petit que tots parlen àrab. Així, les veus egípcies no es tradueixen a la televisió marroquina. Al principi, els nens tenen dificultats per entendre-les, però la proximitat entre una parla i l'altra fa que, amb convicció i exposició freqüent, tothom acaba podent seguir les telesèries.
Jo un dia vaig decidir fer el mateix amb el portuguès, l'espanyol, el francès, el toscà o qualsevol variant de l'occità... i em funciona prou bé. Ara parlo llatí occidental modern, i el meu model ligüístic preferit és el català. .
La idea del "llatí occidental modern" se'm va acudir assistint a un curs a Madrid. El professor era italià, l'auditori era espanyol i la llengua d'intercanvi era l'anglès. El problema era que, com passa amb la majoria dels llatins, l'anglès del professor era més aviat precari tirant cap a horrorós. A mitja classe li vam proposar que parlés en italià i nosaltres li contestariem en espanyol. L'experiment va funcionar de forma relativament satisfactòria, ja que es va poder establir un cert nivell de diàleg i el cost en esforç va ser similar que el que hauríem emprat usant la lingua franca. Ningú en aquella sala havia fet cursos d'italià o espanyol com a llengua estrangera, i el fet és que la intercomunicació és possible sempre que cap dels parlants se senti obligat a parlar en una llengua que no domina.
Des del meu punt de vista, es pot distingir entre llengua i dialecte (1) mitjançant una prova senzilla: suposem que agafem un individu adult competent en la parla A i desconeixedor de la parla B. El submergim en l'entorn lingüístic B i observem què passa. Si al cap d'un cert temps limitat i sense estudiar planificadament la nova parla, l'individu és capaç de fer-se entendre i comunicar-se, aleshores A i B són dialectes del mateix idioma. En cas contrari, són idiomes diferents.
Potser, a primer cop d'ull, considerar el català, l'espanyol, el francès, el portuguès... dialectes d'una mateixa llengua que té diversos models (o standards) pot semblar una idea ridícula des del punt de vista lingüístic, però imaginem per un moment quines en podrien ser les conseqüències si un conjunt significatiu de parlants aconseguissin veure les coses des d'aquest punt de vista, si s'ensenyés així a les escoles, si s'entengués així als mitjans de comunicació, etc.
Pensem en què passaria si, quan hom sent parlar portuguès, en lloc de rebutjar-lo com una llengua desconeguda, para l'orella i usa els instruments que ha après sobre la llengua comuna per a desxifrar el missatge i comunicar-se amb aquella persona. I encara més: imaginem que aquest altre no trobés estrany que se li parli en espanyol (per exemple) sense esperar que cap dels dos "canvii de llengua". Un parlant d'una llengua llatina no es pot considerar "culte" si no coneix les seves paraules amb prou amplitud per entendre les diferents evolucions que pot haver patit la mateixa arrel en altres terres, o si no és capaç de veure les arrels diferents que pot tenir un mateix mot.
Sé que la idea de tornar a inter-comunicar la comunitat llatina no és nova. Però a diferència d'altres idees estèticament brillants però poc acceptades (2) el que jo proposo és ensenyar a entendre aprofitant la proximitat lingüística i recolzat en la creença que aquesta és una possibilitat natural. No estem forçant la gent a acceptar i a aprendre una llengua nova, sinó que li donem la possibilitat d'estirar la seva pròpia i arribar més lluny.
Però per a arribar a crear aquest estat de consciència cal fer una feina tècnica i divulgativa molt feixuga. Caldria crear una gramàtica i un repertori de vocabulari que fonamentés tècnicament aquesta nova actitud, i material didàctic per a proposar-ho a les escoles com a assignatura optativa. Estic segur que tindria acceptació, perquè no requereix que cap conjunt de gent es posi d'acord per a parlar d'una manera diferent i, en canvi, ofereix per poc esforç la possibilitat de llegir i entendre d'una tacada l'italià (els italians) el portuguès, el francès, l'arpità...
Aquest punt de vista podria millorar les possibilitats de supervivència del català. D'una banda, li donaria valor com a eina per a guanyar perspectiva d'aquesta "llengua comuna", i, de l'altra, potser contribuïria a evitar algunes de les agressions i recels que pateix.
(1) En realitat, no vull entrar en la discusió tècnica sobre aquests conceptes. Quan tingui més temps, pensaré noms nous per a expressar el que jo vull dir quan parlo de llengua i dialecte.
(2) http://ia.wikipedia.org/wiki/Interlingua http://ie.wikipedia.org/wiki/Interlingue
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada